Premsa

REVISTA MUSICAL CATALANA

LA INESPERADA JOIA DEL KAMMART ENSEMBLE

8 DE JUNY DE 2014.

Per Mila Rodríguez Medina

Diumenge de pont previ a la Segona Pasqua. Primeres calors d’un estiu que arriba. Una avinguda de la Diagonal pràcticament buida a les 7 del vespre. I a l’Auditori AXA de L’illa Diagonal poc més de 50 persones disposades a escoltar el primer concert del Kammart Ensemble a Barcelona. La història d’aquest ensemble és ben senzilla, però no per això menys valuosa. Amb seu a Tarragona, aquesta formació va ser creada el 2011 amb una intenció clara: interpretar la Kammersymphonie, op. 9 d’Arnold Schönberg. Allò va donar peu a la confecció d’un programa que ara interpretaven a Barcelona, dedicat a l’inici del nou llenguatge harmònic del segle XX, el qual aleshores es va traduir en una petita gira de concerts i un enregistrament. Un propòsit força ambiciós davant d’una obra d’una clara dificultat, antecedent immediat de la atonalitat pura iniciada per Schönberg. És una sorpresa poder veure-la interpretada i molt més si es tracta d’un conjunt de músics que la tinguin com a propòsit originari.

És habitual llegir als programes de mà i descripcions de formacions musicals coses com “els millors músics del país” o “l’alt nivell dels seus intèrprets”. El fet sorprenent d’aquest Kammart Ensemble és que és absolutament cert: la formació compta amb els solistes de l’OBC, l’Orquestra del Gran Teatre del Liceu, l’Orquesta Nacional de España o l’Orquestra del Palau de les Arts i col·laboradors en importants formacions de ciutats europees com Munic, Viena o Leipzig. En una formació de cambra de quinze músics.  El resultat? Un ensemble i un concert de primeríssim nivell. Ras i curt.

Aquest programa de postromanticisme en petit format va començar amb el gran deixeble de Schönberg, Alban Berg, i la seva Sonata op. 1, composta precisament com a final dels seus estudis el 1907 i que aquí es presentava en un arranjament fet expressament per a aquesta formació de quinze músics pel seu director, Àlex Sansó, principal impulsor del projecte. Un arranjament molt correcte que fins i tot, en començar la interpretació, feia difícil de creure que la instrumentació original fos només per a piano. Gran feina en aquesta obra dels baixos, tant en la secció de metalls com en violoncel i contrabaix, els quals van saber marcar el seu espai i color. Aquest terreny va quedar eclipsat amb l’arribada de l’obra següent, el Siegfried Idyll de Wagner en la seva versió per a cambra, una de les obres més colpidores d’aquest repertori del romanticisme que obria noves portes al que es volia homenatjar en el concert. Interpretant-la, la secció de corda de l’ensemble va funcionar com un autèntic quintet de corda dins de la formació global: un primer violí excepcional, Raúl García, batallant en qualitat amb el violoncel d’Oriol Aymat, al mateix temps que violí segon i viola es comunicaven en gran coordinació i el contrabaix feia la seva actuació gairebé invisible però vital.

La part forta del concert era, òbviament, la Kammersymphonie. La partitura és una d’aquelles obres de cambra d’una dimensió que té poc a envejar als grans repertoris d’orquestra i així va sonar el Kammart Ensemble. Els forte del tutti van ser excel·lents i la secció de vent fusta va funcionar com si es tractés d’una orquestra simfònica. Els aplaudiments van ser llargs, sorpresos, o potser no tant, però els assistents encara no acabem d’entendre com allò va ser tan petit sent tan ambiciós.

TARRACO’S CULTURE CLUB

FESTIVAL INTERNACIONAL DE GUITARRA 

Jornada de Clausura – Auditori de L’Hospitalet de L’Infant, Tarragona

Carles Trepat i Anabel Alonso, guitarres – Orquestra Kammart – Alex Sansó, direcció.

29 DE JULIOL DE 2018.

Per Luís Suárez

Dos guitarristes de concepció artística interpretativa ben diferent i dues obres concertants en les mateixes condicions, una escrita pel mateix Trepat per a l’aniversari d’E. Granados i l’altra, la més popular del seu gènere mai escrita. Tot això amb un ensemble dinàmic i ben dirigit pel seu fundador À. Sansó.

Escrita d’una forma estrictament tonal, “Homenatge a Granados (Fantasia Catalana)”, escrita pel virtuós consagrat de la guitarra, Carles Trepat (i interpretada per ell mateix) té una inspiració absolutament folklòrica catalana, basada en temes populars harmonitzats de manera magistral i ensamblats en un conjunt global que manté, en tot moment, el mateix to evocador i interpretatiu basat en la calma contemplativa i lleugeres variacions contrastants. L’orquestració està perfectament planificada per a què en cap moment arribi a trepitjar al solista. Sota un inici atmosfèric, en el que el temàtic tema en octaves inclou intervals típicament catalans, és tractat amb brillantor i seguretat pels intèrprets. De temes exposats per la guitarra a cada moviment, es passa a reexposicions orquestrals expressades amb molta delicadesa. Frases realment emotives de gran bellesa amb una riquesa i diversitat de possibilitats concertístiques sota les mans d’un solista de poderosos mitjans tècnics acompanyades d’un personal encant d’una veta lírica sublim. Sonoritat vellutada i embriagadora al llarg de tota l’obra entre les mans d’un vertader trobador amb l’acompanyament d’una direcció poètica perfecta.

El “Concierto de Aranjuez” va ser el primer intent de Joaquín Rodrigo en el gènere del concert; ràpidament es va convertir, i posteriorment s’ha mantingut, en la més popular i reconeixible de les seves obres. Escrit per a guitarra solista i orquestra, revela la gran afinitat del compositor per aquests dos mèdiums, així com la seva reverència per les antigues tradicions de la música clàssica espanyola. Fou escrit després del retorn de Rodrigo a Madrid des de França (va fugir de l’agitació de la Guerra Civil Espanyola) el 1939, i es va estrenar a Barcelona per Regino Sainz de la Maza amb gran èxit el 1940. De nou ens trobem amb referències obertes a la música folklòrica espanyola i la disposició lírica directa. Anabel Montesinos dóna una versió apassionada i notable, amb apropaments a la versió de Paco de Lucía en rasguejos i accentuacions pròpies que ens fan recordar a tan insigne virtuós, mort prematurament (per desgràcia). Allò que més destaca en la planificació orquestral en consonància amb la guitarra solista és la forma en què Rodrigo va aconseguir casar la veu relativament petita del solista amb la de l’orquestra complerta. L’execució va ser extremadament idiomàtica, i un deixa d’escoltar el treball amb la impressió de què escriure per als dos junts era força natural per a l’època; la guitarra mai sembla superada o fora del seu element. La direcció de Sansó és simple, clara i, no obstant, interessant: a vegades crea un diàleg entre solista i conjunt, i Montesinos, en altres, aconsegueix convertir-los en una guitarra gegant, un efecte extremadament imaginatiu i exitós. L’escriptura de Rodrigo per a crear colors distintius combinant la guitarra amb altres instruments solistes, como el fagot, l’oboè, les cordes o el corn anglès van ser àmpliament superades amb gran èxit pels integrants de l’orquestra.

L’execució del cèlebre Adagio va ser molt personal i encertadament apassionada per part de Montesinos. Llegint perfectament la història de tragèdia, dolor i superació que rere la seva partitura aquest envolta, l’estat d’ànim es torna melancòlic ja què la solista acompanya a un solo de corn anglès amb acords simples. La guitarra eventualment pren aquest tema contra un fons orquestral urgent, arribant després de la cadència a un final optimista i vencedor. De la mateixa manera que amb el moviment d’apertura, el solista presenta la idea principal del final: una melodia més aviat balancejant i suau; aquest tema es converteix en la base d’una llarga “conversa” que involucra molts instruments solistes diferents, acabant de forma brillant i colorista.